TALLERS de FUSTERIA SILVESTRE
Primer dels quatre petits documentals de la vida d’un avi, quotidianitats i maneres de fer a les portes de desaparèixer. En aquest, ens mostra com és treure del bosc i per sobre la neu, els troncs talats, amb el seu cavall de tir i un trineu. No calen paraules. El so de les tasques i el silenci del bosc.
Si un dia has vist algun pi amb pinyes realment grosses, quasi segur que es tractava del pinus pinaster, el pinastre o també anomenat pi marítim o pi gallec. També molt reconeixible perquè les acícules (fulles) són les més llargues de tots els pins del nostre país.
És molt adaptat al clima mediterrani i present als països del Mediterrani occidental. Que se li digui marítim, no vol dir que s’hagi de trobar necessàriament a línia de mar, però sí, sobretot el trobarem en boscos i serralades a poca altitud.
És el pi més resinós i de la seva resina s’extreu la trementina, per a usos medicinals i també per fer aiguarràs, tot i que avui en dia n’hi ha de sintètic. Antigament, se’n feia un preparat pel calafatejat (impermeabilitzat) del casc dels vaixells de fusta.
La seva fusta sol tenir un aspecte més vetat i tonalitat menys “groguenca” que la del pi roig. Al nostre país, sobretot s’utilitza per fer palets, taulells contraxapats i minoritàriament per estructures i mobles.
També anomenat pi silvestre, és en general fàcil d’identificar, formant masses boscoses de troncs rectes i vermellosos. El trobarem a mitja muntanya, a partir dels 800 fins als 2000 m, convivint en alguns indrets amb roures.
La fusta que se n’obté té molt usos possibles. Abans se’n feien molts pals de telèfon. Actualment, té molta versatilitat, es pot emprar tant estructuralment com per a mobles i revestiments.
És la fusta més usada degut al seu cost i facilitat per treballar-la i fer-hi acabats. És una fusta poc nerviosa, de fibra recta i semidura, de tonalitat en general clara-grogosa i més rosada-vermellosa a la zona del duramen.
Al món de la fusteria és més coneguda com a pi Flandes (també pi Sòria, entre d’altres).
Les característiques i qualitat poden dependre de cada zona. Tot i que hi ha certa producció nacional, la majoria de la quantitat emprada al nostre país, prové de països escandinaus.
Avui en dia associem el terme “tecnologia”, a la tecnologia “puntera”, en general a una tecnologia molt moderna, on participen màquines o aparells elèctrics o electrònics.
Però en realitat tots els processos de fabricació o construcció contenen una tecnologia en sí mateixos, un conjunt de coneixements, instruments i recursos que permeten el bon treball o inclús l’excel·lència.
Quan les màquines encara no formaven part dels processos productius, els artesans dominaven a la perfecció un conjunt de tècniques i eines que feien molt efectiva la seva feina.
Només cal mirar aquest vídeo de principis del segle passat, a Suècia, on diversos artesans elaboren esclops, culleres i cadires. És una meravella per als ulls veure el domini de l’eina i l’efectivitat en els moviments.
Que ho gaudiu!
Podem trobar fagedes en indrets de mitja muntanya, a partir de 1000 m on solen conformar aquest sotabosc ombrívol per la grandària que pot assolir la capçada i per l’estirada i horitzontal disposició de les branques i el dens fullatge.
És una fusta clara (blanca amb tonalitats rosades), de gra fi i de fibra recta. S’ha de vigilar en l’assecat per la forta contracció i conseqüent deformació i esquerdat que pot patir. Amb vapor és fàcilment deformable i manipulable. No té gran resistència a la intempèrie.
S’utilitza en general per a mobiliari, fer peces petites i resistents (com anelles de cortines!), mànecs d’eines, joguines i també en el tornejat.
Com a llenya és un bon combustible.
Aquí teniu un documental molt xulo de com es solien fer les forques, molt habitualment al nostre país, a partir de branques de lledoner. Crec que us agradarà molt!
El que aquí anomenem acàcia i trobem present naturalment al nostre territori és una espècie que va arribar fa més de 400 anys d’Amèrica del Nord i des d’aleshores s’ha estès de tal manera que es considera una espècie invasora per la seva facilitat de propagació.
La trobem sobretot a terra baixa i també a muntanya mitjana, sobretot a marges de camins, camps, rius i rieres.
La fibra de l’acàcia és recta i el duramen, molt dur, té un color groguenc i té una alta resistència a la podridura a l’exterior, que la fa ser la fusta en estat natural més resistent a l’exterior que tenim. En canvi, l’albura o albeca no ho és tant i es deteriora més fàcilment. Excel·lent fusta per fer tanques i estructures exteriors.
Tot i que les inscripcions van anar molt a poc a poc (suposo que per la incertesa i dispersió general que regna), feliçment, els dos grups es van completar. El temps ens va acompanyar per poder fer bé els tallers i vàrem gaudir d’aquest gran escenari de muntanya a la vall de Boí.
Al grup dels adults vàrem fer unes primeres sessions de mobiliari i abans d’entrar a la part de talla (culleres) vàrem fer una excursió fins a l’Estany Negre per ampliar horitzons i descansar mans i braços. A uns quants se’ls va fer curta la setmana. Bon senyal crec.
A la setmana següent, el grup de famílies (que era la gran novetat) també va fluir molt bé i petits i grans van tornar cap a casa entusiasmats i motivats amb l’experiència. Les edats dels petits van estar la majoria al voltant dels 8 anys i després 10 i 11 anys.
Bé, ara toca esperar fins a l’estiu que ve, hi tornarem a la segona quinzena d’agost!
Aquesta conífera la trobem a mitja i alta muntanya, al Montseny i Pirineu, on conviu sovint amb el faig i el pi negre. Si ens hi fixem bé, veurem que és fàcil distingir-lo d’aquest últim tant per l’escorça, la forma, les branques, acícules (fulles), pinyes…
Proveeix una fusta lleugera, clara, de color blanquinós amb un to groguenc. Entre els seus usos, per la seva resistència essent lleugera, pot ser molt útil per fer-ne llates per a construcció d’estructures i carcasses lleugeres i també llistons. També com a tarima per sostres o parets doncs per al terra pot resultar poc resistent al trànsit. Més industrialment se’n fan taulells enllistonats i bigues, normalment laminades.
Podem trobar freixe des de terres baixes fins a mitja muntanya, a cotes de 1800 m. El freixe de fulla petita creix a cotes més baixes i el de fulla gran necessita més alçada. El primer pot trobar-se en general a tot el país sempre que tingui prou humitat o proximitat a un riu. El segon, sobretot, a zones humides de Prepirineu i Pirineu.
Dóna una fusta de color clar, dura, pesada però al mateix temps de certa flexibilitat. Molt interessant és la rectitud de les seves fibres que permet fendre-la fàcilment i obtenir peces rectes de manera natural sense trencar la fibra. No és una fusta apropiada per la intempèrie si no es tracta.
Antigament s’utilitzava per fer peces pels carros i d’altres que requerissin robustesa i certa flexibilitat a l’impacte. Molt bona, també, per fer mànecs d’eines i arcs. S’utilitza en mobiliari per a superfícies donada la seva bona resistència a l’impacte. Fa bona llenya i carbó.
Els pollancres creixen de forma silvestre preferentment en boscos de ribera. Per l’acció de l’home, es cultiva a les lleres de diversos rius de Catalunya. És un arbre de creixement ràpid.
Tot i que la seva fusta no és molt valorada en el món de la fusteria, antigament era utilitzada per fer mobles inclús per a fer bigues. Actualment s’utilitza per a fer taulells contraplacats i pasta de paper entre d’altres.
És una fusta molt lleugera i de color molt clar. Té poca duresa i per tant els seus usos són limitats però no per això deixa de ser una fusta molt interessant per a certs usos. Quan es treballa té tendència a fer repèl i és molt higroscòpica (capacitat d’absorbir humitat) i per tant es pot veure afectada per fongs fàcilment.
Us deixo aquest meravellós vídeo. Un regal pels sentits de la mà d’un artesà sens dubte molt talentós. A mi em fascina.
Possiblement alguns de vosaltres haureu vist la pel·lícula de l’Akira Kurosawa, però avui voldria recomanar-vos molt la font original, el llibre del Vladimir Arséniev.
És aquesta una història real d’amistat entre dos homes en un escenari de natura salvatge i remota: la taigà siberiana. En Dersú, nadiu d’aquells boscos boreals, profundament arrelat al territori, era un home senzill però immensament ric en coneixements, recursos i secrets per sobreviure en aquells durs paratges.
La personalitat d’aquest petit home, va fascinar a l’explorador rus Vladimir Arséniev (1872-1930) des de la seva primera accidental trobada en una expedició. Al llarg dels següents anys, Dersú esdevindria company inseparable del capità, el qual a través dels seus diaris d’exploració del territori siberià deixaria palesa la seva admiració i amistat cap a aquest entranyable home de les muntanyes.
Al llarg del relat m’ha sorprès la capacitat descriptiva del medi natural d’en Valeri Arséniev i m’atreviria a afegir, sense ser especialista, que la traducció al català d’en Miquel Cabal és molt bona.
“Dersú Uzalà. Pel país de l’Ussuri” conté, entre descripcions i aventures, reflexions explícites i implícites, sobre el contrast entre la civilització i la vida salvatge, sobre la consciència de l’entorn: des de la més petita pedra fins a l’immensitat de l’Univers.
Desitjo que el gaudiu.
A l’avellaner el trobarem en obagues del Pirineu, de mitja muntanya o fins i tot a alçades menors sempre que hi hagi prou humitat i ombra. És fàcil de reconèixer per les fulles i també per la disposició de les branques, tal com si fos un gran ram de vares llargues.
Precisament perquè acostuma a fer un creixement molt recte s’ha utilitzat des de sempre per a fer bastons i vares tot i això no se sol utilitzar per a fer estaques per tancats perquè la fusta no és molt resistent a la intempèrie.
Pot ser molt útil en els nostres projectes de fusteria silvestre donada la seva rectitud i perquè al llarg d’una branca el diàmetre minva molt lentament. És una fusta semidura i flexible.
En aquest vídeo us fareu una idea de com fer a partir d’un tronc i amb eines manuals, un banc o poltre per treballar amb el desbastador o plana.
Per treballar amb la plana, jo prefereixo fer-ho de peu per aprofitar més tota la força del cos però molts artesans ho segueixen fent tradicionalment amb aquests tipus de bancs.
La fusta de noguera ha estat sempre una de les més apreciades per fer mobles, sobretot pels seus colors i tonalitats. En general associem el color de noguera a un color marró fosc, que és el color del cor, la part central del tronc, el duramen, però l’albeca, la fusta del voltant, té un color que va des del color marfil fins a vegades el groguenc.
És una fusta semi-pesada i semi dura i resistent en interiors però de moderada resistència a l’exterior.
De la closca de les nous, s’extreu la noguerina, un colorant natural que és utilitzat també en fusteria per tenyir de color marró fosc.
El seu hàbitat més habitual és per sota dels 1000 m i a les zones rurals (fora d’alguna plantació, cada dia menys freqüents) és trobar-ne als marges dels camins i els camps.
Personalment, dir-vos que el que més m’agrada és el contrast de color albeca-duramen. És una fusta que m’agrada per fer taules. Per contra algun cop he hagut que vigilar amb els xilòfags.
Els humans disposem d’aquesta meravella de l’evolució que són les nostres mans. L’habilitat i l’especialització de la qual poden ser capaces és quelcom que sembla no tenir límit. Avui en dia gràcies a internet un pot meravellar-se tot descobrint arreu del món, un munt d’oficis, habilitats, creativitat manual de gran diversitat i complexitat.
Malauradament en aquest món de creixement exponencial de la tecnologia digital el treball manual (o la tecnologia manual) sembla que comenci a ser quelcom més propi de països poc industrialitzats o com a passatemps de les societats del “primer” món. Personalment, sento fermament, que en aquesta manera de funcionar de l’homo sapiens que sembla que hagi de portar la seva ignorància fins a l’extrem, existirà (i ja existeix) un gir de tornada al treball manual, no sé fins a quin punt, però sí com a mínim, per a conservar-lo com un patrimoni, respectar-lo i honrar-lo com el que és, una necessitat vital, sí, crear amb les mans és una necessitat que encara tenim al nostre ADN i que ens cal satisfer per a sentir-nos plens i satisfets en aquesta vida.
Us recomano aquest vídeo sobre l’antic ofici de “merrandier”, la persona que feia les “merrains” (les dogues, en català) que són les tauletes (taules petites) utilitzades per fer les bótes de vi. Al bosc i amb eines manuals, els troncs de roure es fenien (obrir longitudinalment) seguint la direcció natural de les fibres. El vídeo és en francès, és molt visual i s’entén força. Tot i això podeu activar els subtítols i fer traducció automàtica.
Ara feia temps que no treballava amb castanyer, ja quasi havia oblidat què bé que es treballa i què maca és la fusta!
El castanyer viu a mitja muntanya i a zones d’influència mediterrània però amb més humitat i frescor. La localització més gran és al nord-est de Catalunya.
En general molta població està afectada, des del passat segle, pel xancre del castanyer, un fong que malmet i pot acabar matant l’arbre i fins al moment no sembla haver-se trobat cap solució clarament efectiva per aquesta malaltia.
La fusta del castanyer s’assembla, en el seu aspecte, al roure. Té un alt contingut en tanins cosa que fa que sense protecció i en contacte amb l’aigua hi apapareguin taques negres.
Es una fusta que es treballa molt bé i tot ser moderadament tova, té una gran durabilitat. De les fustes que disposem al país és una de les millors per fusteria d’exterior. Els seus xupons són molt utilitzats com a aspre (tutor) per a facilitar el creixement en cultius i els pals grans i costers per a fer tanques. En fusteria s’utilitza per fer mobles, estructures i terres de fusta.